Poeta del foc, psique russa, sibil·la: Tsvetàieva no admet cap etiqueta perquè en crea una de pròpia. No accepta lleis ni en l?escriptura ni en l?amor: per a ella, vida i literatura signifiquen la mateixa cosa ?un apassionament lliure i fervorós. Els dos reculls de poemes que componen les Fites, publicats ara en català per primer cop, es van escriure entre 1916 i 1920: entre el darrer any de la Rússia tsarista, les revolucions de febrer i octubre del 1917, la precarietat immediatament posterior i la mort per desnutrició d?Irina, la segona filla de la poeta. Les Fites representen l?inici de la maduresa literària de Tsvetàieva, la seva entrada al panorama de recitals i el reconeixement per part de la crítica i dels companys de l?Edat de Plata: Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam, Balmont... La poeta desplega un imaginari complex i personal, en el qual amor i amistat, maternitat i infantesa, ciutat i ruralia, tradició ortodoxa i màgia gitana, somnis i quotidianitat, i desig hi conviuen enllaçats pel vincle ancestral de la poesia i la música.
Prohibida a la Unió Soviètica fins a vint anys després de la seva mort, Marina Ivànovna Tsvetàieva (Moscou, 1892
?
Ielàbuga, 1941) és una de les grans poetes de la història de la literatura i una veu inclassificable. D?adolescent, pogué estudiar i viatjar per Europa i, a divuit anys, s?autoedità el primer recull de poemes. Però el moment polític la condemnà a la precarietat i l?alienació: s?exilià primer a Praga, després a París i tornà a l?URSS l?any 1939. Allà se suïcidà a quaranta-vuit anys, després de ser evacuada de Moscou a causa de l?entrada de l?exèrcit nazi. Malgrat el seu periple, ens llegà una obra vasta i particularíssima, que inclou poesia, prosa, teatre, assaig, dietaris, correspondència, i traduccions de Rilke, Baudelaire o Lorca.

Nuant-se a l?arbre major de la seva nau, Odisseu va aconseguir guardar-se del càstig de les sirenes: com recull Homer a l?Odissea, dels sortilegis del seu cant aquests monstres fadaven els mariners que creuaven les seves aigües per fer-los naufragar.
En un dels seus versos secrets Orfeu, el primer poeta, ens conta la llei més inclement de la màgia grega: si la veu no aconseguia fer escullar la nau, la sirena havia de sacrificar-se.
Partènope, la sirena que cantà en el trànsit d?Odisseu, hagué de patir aquest destí. Va precipitar-se des de dalt del penya-segat, i les ones del Mediterrani van fer surar el seu cos fins que va arribar a la platja més propera. Els habitants d?aquesta platja, meravellats pel cos inert del monstre, li varen donar sepultura i li varen oferir rituals anuals.
D?aquest sepulcre i d?aquests rituals va néixer una ciutat.
Avui la coneixem amb el nom de Nàpols.
Pol Vouillamoz va néixer a Sant Cugat del Vallès l?any 1999. Després de començar a estudiar Filosofia i Matemàtiques, va cursar el grau en Dramatúrgia a l?Institut del Teatre de Barcelona. Ha sigut ponent a la Università degli Studi di Trieste i al Trinity College Dublin, i dramaturg resident a La Chartreuse ? Centre National des Écritures du Spectacle, a França. És el traductor al català d?«Anna Livia Plurabelle», el vuitè capítol del Finnegans Wake de James Joyce.

Alícia, una dona de cinquanta-dos anys, de professió fotògrafa, viatja a Menorca per cobrir un reportatge sobre l?illa del Llatzeret, una fortificació sanitària ara obsoleta que serví de reclusió temporal als viatgers que venien de lluny i pretenien entrar a la Península. Uns imprevistos aliens a la seva responsabilitat l?obliguen a quedar-s?hi més dies dels que havia planificat. En un hotel fora de temporada, lluny de l?entorn quotidià, sorpresa per aquesta immobilitat sobtada, atordida i suggestionada per una atmosfera que la sobrepassa, inicia un procés d?introspecció que la portarà a enfrontar-se a unes pulsions molt primàries, desconegudes, sovint antagòniques, que forcegen en el seu interior. Així, on semblaria que no passa res, resulta, tanmateix, que hi passa de tot.
La necessitat parla d?un procés de reconeixement que demana assumir una identitat definida per uns conflictes i la inseguretat a l?hora de voler-los ordenar. Aquesta recerca es resoldrà amb una necessària voluntat de renovació. Una experiència vital que condueix a un estat de commoció sense el qual no seria possible la construcció estètica.
Pasqual Farràs (Solsona, 1959) és llicenciat en Filologia Catalana i ha exercit de professor de Llengua i Literatura. A partir dels trenta anys inicià un projecte literari que fins ara s?ha concretat en La mort del fabulador (1999), El vigilant i les coses (2009, publicada per Edicions de 1984 i finalista del premi Crexells 2010), i La necessitat. Aquest cicle narratiu quedarà tancat amb La vida a la frontera.

Una mare amb ansietat que truca als fills tothora per tranquil·litzar-se, un pare obsessionat amb la higiene que sempre està a punt per desinfectar-ho tot i a tots, un germà gran que és el centre de totes les atencions. La família de la Veronica, la protagonista, és d?allò més peculiar, fins i tot per educar els fills, la sobreprotecció és tal que tenen prohibit anar amb bicicleta, nedar o jugar al pati amb els amics. Així doncs, no és estrany que la Veronica, nascuda en aquest quadre familiar on regna l?avorriment, fracassi en l?intent de fer-se adulta i acabi convertint-se en escriptora, i mentidera, inventant-se històries per no perdre el seny, fins al punt d?acabar-se-les creient.
Càustica i irreverent, Raimo saboteja la novel·la de formació des de dins i ens ofereix la millor medicina per a les ferides de la infantesa: l?humor.
«Llegir aquesta novel·la és una festa. Però moltes pàgines
són ferides de medusa: cremen a distància.»
CLAUDIA DURASTANTI
Veronica Raimo (Roma, 1978) és llicenciada en Literatura, amb una tesi sobre el cinema de l?Alemanya dividida. Va viure a Berlín i va treballar com a investigadora a la Universitat Humboldt. Ha escrit per a diverses publicacions periòdiques i diaris com ara Rolling Stone, La Repubblica XL i el Corriere della Sera. Traductora de l?anglès a l?italià per a diverses editorials, també ha escrit quatre novel·les: Il dolore secondo Matteo (2007), Tutte le feste di domani (2013), Miden (2018) i Res és veritat (2023), que ha estat guardonada amb el Premi Strega Giovani 2022 i el Premi Viareggio 2022.

La indústria automobilística ha abandonat Vacca Vale, Indiana, i també ha deixat enrere els seus habitants. Als afores, en un bloc de pisos tronat conegut com la Conillera, hi viu la jove Blandine, que comparteix pis amb tres nois als quals no entén ni aprecia, però que la fascinen estranyament. Tots venen de famílies desestructurades i lluiten per trobar el seu lloc al món. ¿Com arribar a ser adult en aquesta ciutat en ruïnes, en aquest món al qual no li serveix de res la fragilitat de la joventut?
Una instantània implacable i mordaç de la societat contemporània, una història plena d?humor sobre la solitud, la nostàlgia i la llibertat.
Tess Gunty (South Bend, Indiana, 1993) és llicenciada en Anglès amb una especialització en Escriptura Creativa per la Universitat de Notre Dame. També disposa d?un màster en Escriptura Creativa per la Universitat de Nova York. Els seus escrits s?han publicat a The Iowa Review, Granta, LitHub, Los Angeles Review of Books, entre d?altres. Gunty va créixer a Indiana i actualment viu a Los Angeles. La seva primera novel·la, La Conillera, ha estat premiada amb el National Book Award 2022.
«Tess Gunty té un talent magistral i un ull extraordinari per a tot allò poètic, commovedor i absurdament sublim... Un tour de force.»
LAUREN WILKINSON, autora d?American Spy

En Dominic Molise, fill d?immigrants italians, té disset anys i anhela abandonar Colorado per viure el seu gran somni: convertir-se en campió de beisbol. Comparteix aquesta il·lusió amb el seu millor amic, en Kenny. A primer cop d?ull, tot els separa. Venen de classes socials completament diferents: en Kenny és fill d?un dels homes més rics del poble i viu en una casa acomodada, mentre que en Dominic ve d?una família modesta i el seu pare és paleta. Malgrat tot, la passió pel beisbol els uneix. Per poder fer realitat el seu somni, volen fugir d?un poble que no els ofereix cap perspectiva de futur.
Concisa i divertida, "Un mal any" és una novel·la d?un realisme brutal, que es nodreix de la ira que desperten les desigualtats socials de la vida nord-americana.
John Fante (Denver, 1909 ? Los Angeles, 1983), nascut en el si d?una família nord-americana humil d?origen italià, és un dels grans escriptors maleïts del segle XX. Va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar la seva vida a la literatura, tot i que només va aconseguir el ple reconeixement mundial de la crítica i del públic després de la seva mort. A Edicions de 1984, hem publicat les seves novel·les Pregunta-ho a la pols, Plens de vida, La germandat del raïm i A l?oest de Roma.

Recordo tots els individus que somio. Són com tu, no em miren mai i no puc saber si ploren.
Els dies s?assemblen a coses que deies i és de nit en tot el que no oblido.
Laia M. Llobera (Coma-ruga, 1997) és graduada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. Actualment viu a Nova York, on estudia un màster en Art Contemporani. Va publicar L?Arquitecte (Edicions de 1984), després de guanyar el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019. Ha inclòs poemes a les antologies Poesia Bloom (AdiA Edicions, 2018) i Liberoamericanas: 140 poetas contemporáneas (Liberoamérica, 2019) i als volums I i II de la revista antipoètica Poetry Spam. És fundadora del projecte de cooperació Un Llapis per Ghana.

Els textos d?aquest volum de prosa escollida ens relaten un apassionant període de la història russa recent. «La remor del temps» és una mostra perfecta de la vida cultural a Sant Petersburg durant la dècada de 1920, amb el rerefons dels primers anys de la Revolució Russa. Casat amb una ucraïnesa de Saràtov (Rússia), Mandelstam ens dona una visió del moment que li va tocar viure no solament en el terreny intel·lectual, sinó també en el de les relacions humanes (família, amics, professors). «El segell egipci» i «La quarta prosa» posen en solfa les pràctiques del nou sistema soviètic i les seves paradoxes, amb un punt d?ironia surrealista que diu sense dir. Potser per això el poeta acabà en un camp de concentració.
Óssip Mandelstam, la figura més emblemàtica del moviment acmeista, va néixer a Varsòvia el 1891. Amb un bagatge d?estudis literaris molt ampli, es donà a conèixer amb el recull poètic La pedra, d?èxit immediat. Després de la Revolució del 1917, va començar a ser malvist per les noves autoritats, que el consideraven poc afí al règim; tot i així, va gaudir d?algunes complicitats que li van permetre publicar encara alguns llibres més. Als anys trenta, però, fou directament perseguit, detingut i deportat. De primer, tres anys de bandejament a Vorónej, acabats els quals no se li va permetre el retorn a Moscou, cosa que va incomplir. Denunciat com a contrarevolucionari, l?enviaren a Sibèria, però no hi arribà perquè va morir en un camp de pas el 1938. El treball i la memòria de la seva dona, Nadejda, sobretot, han permès la pervivència de la seva poesia. A Edicions de 1984, també hem publicat la seva Poesia completa.

Simone Weil va escriure febrosament, en sentit literal, en els darrers mesos de la seva vida per, quan acabés la guerra, poder iniciar una nova França lliure. Aquest és el text que va preparar, sense el consentiment dels seus caps. L?arrelament és un contracte social, una carta magna, una constitució rara avis, que posa la reflexió en una nova civilització. És un text viu i fibrós que ens segueix interpel·lant, proposant-nos un futur utòpic i al·lucinant.
«Em sembla impossible [?] imaginar per a Europa una renaixença que no tingui en compte les exigències que Simone Weil ha definit a L?arrelament. És tota la importància d?aquest llibre.» ALBERT CAMUS
«En aquestes pàgines [?] es troben les proposicions fonamentals d?una de les reflexions filosòfico-polítiques més notables, interessants i significatives del segle XX.» JUAN-RAMÓN CAPELLA
«Una de les obres polítiques més difícils de suportar pel sentit comú.» MANUEL SACRISTÁN
«Per a ella, el sofriment i la renúncia són de l?ordre de l?existència gairebé de la mateixa manera que la demostració matemàtica és de l?ordre del pensament.» FINA BIRULÉS
Desconcertant Simone Weil (1909-1943), discordant, franctiradora, cantelluda, pristina en les anàlisis, implacable, sempre al costat dels desgraciats i els perdedors, adscrita voluntàriament a la humiliació, sense cap acomodació amb el poder, cap pacte. La seva obra refusa qualsevol assimilació: ni l?Església ?tot i el seu misticisme? ni cap ideologia no se n?han pogut aprofitar. L?arrelament s?estavella contra una realitat social allunyada del consol i s?hauria de llegir i repensar per motius d?urgència política. Entre les obres de Simone Weil, cal destacar, a part de L?arrelament, diversos llibres escrits durant la seva curta vida (va morir als trenta-tres anys i mig): En espera de Déu, Pensaments desordenats, La gravetat i la gràcia, Autobiografia espiritual, Escrits polítics i La Ilíada o el poema de la força, entre d?altres.

Silas Marner, publicada amb gran èxit el 1861, ha estat sempre considerada una de les millors obres de George Eliot. És la història d?un teixidor acusat injustament de robatori, expulsat de la comunitat, desenganyat amb l?espècie humana, solitari i que ha perdut la fe. Els diners són el seu únic objectiu, la raó per viure. Després de perdre-ho tot, però, la miraculosa aparició d?una criatura serà l?element que el farà «ressuscitar», recuperar l?esperança i salvar-se a través de l?amor. La novel·la destaca pel seu realisme i la manera sofisticada de tractar una gran varietat de temes que van des de la religió fins a la industrialització i la deshumanització de la societat, amb certa ironia i crítica social.
Mary Ann Evans (Nuneaton, 1819 ? Londres, 1880), més coneguda amb el pseudònim de George Eliot, va ser una traductora, periodista i novel·lista anglesa. Admirada i defensada per Virginia Woolf o Marcel Proust, se la considera una de les millors escriptores de l?època victoriana, tot i ser molt crítica amb els valors que s?associen a aquesta època. Educada en la fe evangèlica, als setze anys va haver d?abandonar els estudis i encarregar-se de la casa familiar arran de la mort de la seva mare. Després de viatjar per Europa durant un parell d?anys, va treballar per a la revista Westminster Review, d?on va acabar essent l?editora, i va conèixer les principals figures literàries de l?època, com ara George H. Lewes, de qui agafa el nom per al seu pseudònim i amb qui va viure molts anys, malgrat que ell era un home casat i amb fills. Lewes la va impulsar a escriure novel·la. Entre les seves obres cal destacar Scenes of Clerical Life (1858), Adam Bede (1859), The Mill on the Floss (1860), Silas Marner (1861) i Middlemarch (1871).